GENT : GENT DEL POBLE. MIQUEL VILA

GENT DEL POBLE. MIQUEL VILA

Biografia
Homenatge a la seva labor. 1986
Correspondència
Documents

Miquel Vila i Villamayor va nàixer a Sant Vicenç de Castellet el dia 14 de maig del 1914 i morí el dia 5 de febrer del 2005.

Fill d'Hermínia i de Marcelí, va quedar orfe de pare de petit. La mare es va tornar a casar i en Miquel aprengué del seu padrastre l'ofici de barber al qual es va dedicar la major part de la seva vida.

El seu avi, en Faustí Villamayor i Sarasa fou l'assistent personal del General Prim. En Faustí va néixer a Ayerbe (Osca), la seva mare treballava amb la família del General Prim i possiblement per aquest motiu el fill també hi va entrar a treballar. Cap a finals del segle XIX va venir a viure al nostre poble, on morí l'any 1928, als 85 anys d'edat.

El seu interès per a conèixer la història el va fer travar una bona amistat amb el capellà, Valentí Santamaria, que s'encarregava de recollir i classificar el material que s'anava trobant en les excavacions que als anys 30 es van fer a Boades.

Aquí el podem veure al costat d'una de les tines i al davant de l'exedra.

En Miquel, republicà, catalanista, afiliat al sindicat... En acabar la guerra civil, el 10 d'agost de 1939 va rebre una carta de l'Ajuntament convocant-lo per a parlar sobre el monument als màrtirs que volien erigir al poble.

Era un excusa, Fou empresonat i enviat a Ceuta, a un camp de concentració (batallón disciplinario, en deien) on es tractava d'adreçar les persones ideològicament "desorientades". Allí hi va romandre tot un any.

Casat l'any 1942 a Els Hostalets de Pierola amb Maria Rosa Seuba Ventura, filla d'aquella població, va viure tota la seva vida al poble. Per problemes laborals va haver de tancar la barberia i entrar al tèxtil. Va treballar a la Fàbrica del Burés, de Castellbell i el Vilar, igual que la seva dona.

També era molt aficionat a recollir fòssils. prova d'això és la gran col·lecció que hi ha a casa seva i que, el seu fill Jordi, ha ajudat a ampliar.

En Miquel Vila va destacar considerablement per la seva estima al nostre poble i per la seva fèrria voluntat de recollir i donar a conèixer la seva història. Des de ben jove (als 15 o 16 anys) va començar a publicar escrits sobre la història del poble en publicacions com el "VICENTÍ" i, posteriorment, a el "CASTELLET" L'any 1953 va editar el seu primer llibre sobre el poble i les seves contrades (llibre que va dedicar al seu fill Jordi, nascut el 6 de febrer del 1945). A partir de l'aparició de la revista EL BRENY, es va convertir en un dels seus fidels col·laboradors.

De la seva labor de "formigueta" recollint informació sobre fets, llocs i personatges del poble, a part dels qui vam tenir la sort de conèixer-lo, en tenim constància gràcies a la correspondència que encara es conserva entre els seus documents.

Amb la major naturalitat es va cartejar amb personatges de l'època: arquitectes com en Puig i Cadafalch, amb l'advocat i historiador Xavier Sitjas, amb l'historiador Joquim Sarret i Arbós, amb alcaldes... Fins i tot hi ha una carta de resposta de l'Enric Borràs a qui en Miquel Vila havia convidat a venir a actuar a la nostra població.

A la revista Castellet, en el seu número 31, de gener del 1949, apareixen lligats els noms de Joaquim Sarret i Arbós i el de Miquel Vila com els dos primer historiadors del nostre poble.

1949, gener.

Revista Castellet, número 31.

Les tres edicions que s'han publicat del llibre que va escriure amb en Pere Canal:

Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat fins als nostres dies.

Un home inquiet, que gaudia parlant amb la gent, gràcies a qui el nostre poble ha pogut recopilar molta informació de la seva història. El seu treball com a cronista és d'una important vàlua. Tant és així que, després de publicar amb en Pere Canal l'únic llibre que hi ha sobre la història de Sant Vicenç de Castellet, va ser guardonat amb diferents homenatges.

Jo vaig tenir la gran sort de conèixer-lo quan vaig arribar a Sant Vicenç. Necessitava informació sobre la història del poble per poder treballar amb els nanos de l'escola i, per referències, vaig anar a parar a casa seva. Ho comento per deixar constància de la seva bona predisposició i del seu entusiasme. Van ser moltes hores al despatx de casa seva, mostrant-me fotografies, retalls d'escrits, fòssils... acompanyats d'un munt d'explicacions de fets i d'anècdotes. Va posar a la meva disposició, sense cap mena d'inconvenient, tot el material de què disposava per tal que es pogués difondre a l'escola i la canalla anés descobrint i estimant el seu poble i la seva cultura.

Homenatge 1986